Entrevista a Carla Habif al respecte de la Residència Vigatans

“El repte de la rehabilitació consisteix a atendre el passat amb visió de futur”

Residència Vigatans

“A la Residència Vigatans hem mantingut el relat històric incorporant les prestacions pròpies del segle XXI”

Entrevista publicada a El Periódico de Catalunya de Carla Habif Hassid, Arquitecta, i part D´AIA Arquitectura I Accesibilitat.

La rehabilitació d’edificis no es pot veure només com una solució a l’actual crisi del sector de la construcció, perquè és molt més que això. Es tracta d’una pràctica bàsica per realçar el patrimoni històric i cultural d’una ciutat, dotar-la de nous usos adaptats al temps present i fomentar la sostenibilitat urbana. A més, té moltes coses a aportar a nivell creatiu, com recalca l’arquitecta Carla Habif Hassid, cap de projecte de l’estudi Aia Arquitectura i Accessibilitat , que acaba de finalitzar la rehabilitació d’un palau del segle XII de Ciutat Vella, convertit ara en la Residència Vigatans, orientada a l’atenció de persones amb discapacitat.

–¿Com es converteix un palau medieval del centre de Barcelona en una residència del segle XXI?

 Aquest edifici formava part d’un pla públic per convertir diverses construccions de Ciutat Vella que són propietat de l’ajuntament en equipaments socials. L’Associació Cívica d’Ajuda Mútua (ACAM) sol·licita convertir-lo en una residència per a persones amb discapacitat i des de l’estudi comencem l’avantprojecte per veure les seves característiques. Va començar a construir-se al segle XII, quan eren tres edificis diferents units per un pati, que es reunifiquen al XV, encara que la intervenció més important es produeix al segle XVIII, que és la que prenem com a base de partida. A partir d’aquí, el nostre repte era tornar a llegir l’edifici com una unitat després d’haver patit múltiples subdivisions, reunificant l’espai sense perdre les traces del relat històric, amb un nou ús i les prestacions del moment actual.

–¿La premissa principal era, per tant, realçar la història i, a la vegada, primar la modernitat?.

 Efectivament, l’objectiu era situar-lo en les condicions actuals sense desatendre el passat, és a dir, que es pugui recuperar a través del sentit de la vista el pas de la història. Per això, s’han d’estudiar quines traces decideixes mantenir sense obviar la unitat del present, a més de deixar pistes per si es torna a reformar d’aquí a 100 anys. Dit d’una altra manera, atendre el passat amb visió de futur. De fet, hem reconfigurat l’edifici perquè compleixi amb una nova funció el segle XXI, mantenint el relat històric però incorporant-hi les prestacions tecnològiques actuals. I totalment adaptat. En aquest sentit, és curiós com una casa pensada per a una família burgesa de segles enrere ha transformat la seva funció en una cosa que en la seva època de construcció hauria semblat totalment inviable, com és l’atenció a persones amb discapacitat.

–¿Es van trobar amb moltes dificultats a nivell arquitectònic? 

Més o menys les que ens esperàvem, ja que l’autèntic repte d’una rehabilitació històrica consisteix en el fet que no saps amb què et trobaràs a mesura que vas avançant amb l’obra. Teníem clar que l’edifici estava en molt mal estat, que havíem d’estabilitzar la façana posterior, a més de realitzar nous forjats que suportessin les càrregues, que havíem de ser com menys invasius millor… Tot i així, ens vam trobar amb sorpreses, com elements que es conservaven des del segle XII o dos arcs gòtics meravellosos del segle XVI que van aparèixer darrere una paret falsa, cosa que ens va deixar una mica perplexos pel descobriment. Una rehabilitació així és complicada, però molt interessant.

–¿Quines diferències creatives existeixen entre un projecte de rehabilitació i un d’obra nova? 

Els reptes són molt diferents, però el nivell creatiu és igualment alt. En rehabilitació, la creativitat és necessària per mostrar el que jo anomeno el present del passat (la memòria), el present del futur (l’espera) i el present del present (l’atenció a les necessitats). En aquest sentit, el repte és fer una passejada per la història, i això per mi és tan interessant com l’obra nova i fins i tot és més difícil, ja que et trobaràs amb sorpreses. Per això, has de tenir capacitat creativa per respondre a aquestes sorpreses sense sortir del guió. És molt interessant, a part de la responsabilitat que comporta intervenir on altres ja ho van fer abans. Amb la nostra actuació, vam introduir una fita més a la història d’aquest edifici.

–La rehabilitació també és fonamental per garantir un desenvolupament sostenible de les ciutats. 

La sostenibilitat és un desafiament en la societat moderna, però no només des del punt de vista tècnic, sinó referit a sostenir un edifici dret per reformar-lo, reciclar- lo, reutilitzar-lo… Podem posar-hi plaques solars, doble vidre i fer un edifici eficient energèticament, però això en ple segle XXI és totalment obvi. Ara bé, l’autèntic repte és sostenir-lo amb tot el seu contingut històric. En aquest sentit, hem de posar l’èmfasi, perquè les ciutats han de pensar-se des de la rehabilitació en un context de sostenibilitat no només física, sinó també cultural, social i econòmic.

–La rehabilitació s’ha assenyalat com una sortida per al sector de la construcció i l’arquitectura, ara que pràcticament no es construeix obra nova. ¿S’està fent tot el que cal per impulsar aquesta activitat? 

Encara queda molt per fer en aquest aspecte, sobretot en qüesti. normativa, ja que actualment està molt centrada en l’obra nova. Existeixen algunes contradiccions entre les diferents normatives i no queden gaire clars els conceptes d’intervenció en una rehabilitació, sigui o no patrimonial. I això és un greu problema. El codi tècnic de l’edificació diu que una gran rehabilitació s’homologarà a l’obra nova, sempre que el projecte ho permeti o, si no, es buscaran alternatives. Però, ¿quines són aquestes alternatives? ¿Quines són les pautes per intervenir? Tot això no queda clar en la normativa actual.

–¿En quina mesura això suposa un obstacle per al professional a l’hora d’encarar un projecte? 

El problema és que la rehabilitació va estar en un segon pla en una època en què es construïa molta obra nova. Els professionals se senten bastant despistats i, per això, crec que és necessari que existeixi un treball legislatiu en aquest camp. El nostre equip fa més de 20 anys que treballa en rehabilitacions, però hi ha molts arquitectes que no tenen aquesta experiència i necessiten unes pautes. I encara més ara que és una sortida laboral molt important. Tot i que, en realitat, el cert és que sempre hauria d’haver sigut així. És un compromís social i cultural que hauríem d’haver assumit sempre com a professionals.

Restauracio Façana Palau Vigatans per Groc Grup

Catalunya Construeix Rehabilitacio 2012

Captura de pantalla 2013-12-31 19.37.18